Castells en l'aire i la por de les altures

—Yo soy ardiente, yo soy morena,
yo soy el símbolo de la pasión;
de ansia de goces mi alma está llena.
¿A mí me buscas? —No es a ti; no.

—Mi frente es pálida; mis trenzas de oro;
puedo brindarte dicha sin fin;
yo de ternura guardo un tesoro.
¿A mí me llamas? —No, no es a ti.

—Yo soy un sueño, un imposible,
vano fantasma de niebla y luz;
soy incorpórea, soy intangible;
no puedo amarte. —¡Oh ven; ven tú!

Gustavo Adolfo Bécquer (Rima XI)

Aprofitant la clarividència que em proporciona una quantitat mínima d'alcohol en sang i inspirat per les paraules de Bécquer, potser qui millor hagi reflectit l'atracció que l'ésser humà sent envers això que mai podrà assolir, volia plasmar alguns dels meus pensaments pel que fa al cas. No deixa de ser una mica sorprenent que, per regla general, preferim cent ocells a volar que un a la mà. I és que allò que només s'esdevé a la nostra fantasia ofereix moltes avantatges enfront dels fets reals, amb una existència objectiva.

En efecte, la fantasia pot ser modelada al nostre gust, ens permet tenir un control absolut de la situació i així assegurar-nos de deixar al marge tots els aspectes potencialment desagradables. Tot al contrari, la impredictibilitat de la realitat ens atemoreix. De fet, ens fa tanta por que de vegades trobem preferible romandre a la confortable seguretat de la imaginació.

Però, en la meva opinió, això és només la meitat de la història. Moltes vegades no és aquesta impredictibilitat de la que parlàvem el que ens esglaia, sinó que el que ens paralitza és la pròpia basarda d'aconseguir allò que tant desitjàvem. Com si la possibilitat d'ésser feliços ens omplís d'un temor irracional. Com si ens sentíssim culpables.

I aquesta idea em recorda aquella altra frase de "La insostenible lleugeresa del ser" (per cert, fantàstic el teu comentari, Guerau, me'n va agradar molt) que parla del vertigen:

Què és el vertigen? La por a la caiguda? Però per quina raó també ens dóna vertigen un balcó proveït d'una barana segura? El vertigen és quelcom diferent a la por de la caiguda. El vertigen significa que la profunditat que s'obre davant nostre ens atreu, ens seduïx, ens desperta el desig de caure, del qual ens defensem espantats.

Potser sentir-nos desgraciats ens atregui, de la mateixa manera que potser associem la felicitat amb la culpabilitat i el malestar. La desgràcia comporta una certa noblesa, sembla dotar-nos d'una certa dignitat, com si el patiment ens tornés herois mereixedors del major dels respectes. Potser només després de patir ens sentim dignes de ser feliços, d'assolir allò pel que sospiràvem.

Per què ens fa por que es realitzin els nostres somnis? Per què ens seduïx la foscor?

Ens fa por viure?

Per què?